LES RUTES DE L'EXILI REPUBLICÀ A CATALUNYA

​

 

 

 

​

​

                       a sortida del propi país per motius polítics, ètnics o religiosos és una constant en la                        història  de  la  humanitat.  Mai,  però, no  arribarà  a  prendre  una  dimensió  tant                        important com en el segle XX i XXI, fins al punt que l’exili pot ser considerat com un                        tret definitori de la nostre contamporaneïtat. Només cal pensar en els grans                                 moviments de població que motivaren els grans trasbalsos patits durant aquella     centúria (dues guerres mundials, grans revolucions com la russa o la xinesa, processos de descolonització…). Malauradament, encara avui, ja entrat en els segle XXI, els moviments d’exiliats encara són una realitat quotidiana. Catalunya no ha estat una excepció en aquesta tendència general, com ho comprova el fet que patí arran de la guerra civil, un exili massiu sense precedents en la seva història.

​

 

​

​

​

​

L’exili és el fet de trobar-se lluny del lloc natural degut a l’expatriació, voluntària o forçada, d’un individu per alguna circumstància generalment política que denega el permís per retornar per amenaces de presó o mort, per exemple.

Avui en dia és freqüent escoltar o llegir els termes “refugiat” o “exiliat” en els medis de comunicació, perquè és un tema que ens queda aprop a Europa, amb el tema dels refugiats de la Guerra Civil siriana i el poc entusiasme dels governs per obrir les fronteres i oferir ajuda; i darrerament encara més aprop amb el cas del president Puigdemont, que s’ha vist obligat a marxar a Bèlgica juntament amb una meitat del govern català ja que el Govern Espanyol té la intenció d’empresonar-los tal i com van fer amb el vicepresident Junqueras i amb vuit consellers més .

Així doncs, es pot concluir que l’exili és la conseqüència directa i necessària d’una mala gestió dels governants i també, tot i que no sempre, de la falta de conscienciació d’aquells que s’ho miren de lluny. L’essència de l’exili actual és com el que es va viure a Espanya durant i desprès de la Guerra Civil espanyola, obscur, tràgic i dramàtic.

​

​

​

Aquesta pàgina web és una eina on s'hi tindrà present l’exili actual però l'element vertebrador és el passat d’Espanya, concretament en les rutes que es feren servir per creuar les fronteres, tant pels simpatitzants de dretes durant el període de l’anomenada Revolució Social Espanyola de 1836 just després del cop d’estat del 18 de juliol a mans de l’exèrcit espanyol; o pels del bàndol republicà que creuaren o intentaren creuar desprès de la victòria franquista.

Sabem que França no era l’únic destí dels refugiats, les famílies més riques es podien permetre anar a l’Amèrica Llatina en vaixell, però com l’exili més massiu, més dur i més proper fou el de destinació al país francès, la nostra àrea d’estudi serán les diferents rutes de fugida a França per la frontera pirenaica catalana.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

El gener del 1930, amb la dimissió de Primo de Rivera, s’iniciava a l’Estat espanyol un període que es va caracteritzar per un creixent descrèdit de la monarquia d’Alfons XIII, l’inici d’un cert malestar econòmic i social i una radicalització de les idees polítiques amb la irrupció de nous partits polítics que van trencar l’hegemonia dels partits dinàstics existents fins aleshores. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 –les primeres que se celebraven després de la destitució dels ajuntaments i les diputacions, el 1923, amb la dictadura del general Miguel Primo de Rivera– es van convertir de manera espontània en una mena de plebiscit entre monarquia i república.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

El triomf incontestable i imprevisible d’Esquerra Republicana de Catalunya, constituïda feia poc i que es convertiria en el partit polític hegemònic a Catalunya durant la Segona República, va crear un clima d’eufòria general que va culminar amb la proclamació de la República, el migdia del 14 d’abril, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona per part de Lluís Companys, seguit poc després per Francesc Macià, el qual va proclamar la República catalana. Unes hores més tard, també a Madrid, es constituïa un govern provisional de la República espanyola. La difícil situació creada pel doble poder, a Madrid i a Barcelona, es va solucionar el 17 d’abril del 1931, quan membres del govern provisional de la República espanyola, juntament amb membres del govern català i Francesc Macià, van decidir substituir la República per la Generalitat de Catalunya. Poc després, el 28 de juny del 1931, se celebraven en tot el territori estatal eleccions a les Corts Constituents. Els diputats electes van redactar la Constitució de la República espanyola, aprovada el 9 de desembre del 1931. Paral·lelament, el 2 d’agost del 1931 se celebrava un referèndum a Catalunya en què s’aprovà per àmplia majoria l’Estatut de Catalunya, també anomenat Estatut de Núria. L’avantprojecte, però, seria significativament discutit i retallat un cop presentat a les Corts espanyoles pel govern d’Azaña. La seva aprovació no seria definitiva fins al 9 de setembre del 1932 i simbòlicament fins al cap de sis dies, el 15 de setembre, amb la signatura del president de la República, Niceto Alcalá Zamora, a Sant Sebastià. S’institucionalitzava, així, per primera vegada després de molts segles, l’autonomia i la capacitat legal de Catalunya per autogovernar-se.