LES RUTES DE L'EXILI REPUBLICÀ A CATALUNYA

​

En el seu origen immediat, la Guerra del 36 es desencadenà, d’una banda, a causa del fracàs parcial del cop d’estat que, tot i disposar d’importants recursos militars i econòmics, no aconseguí el seu objectiu apressat de controlar Madrid i substituir el govern de la República per una junta de generals; i de l’altra, per la subsegüent incapacitat del govern republicà de Santiago Casares Quiroga d’actuar amb contundència sobre els focus insurgents. A Catalunya, tot i que la situació es restablí gairebé de manera immediata, entre el 19 i el 20 de juliol, el govern de la Generalitat havia quedat molt debilitat, sense forces d’ordre públic que poguessin garantir la seva autoritat. El poder real, doncs, estava en mans dels obrers organitzats en patrulles de milicians que imposaven el seu sentit de la justícia i la repressió. Per tal de vehicular la nova situació, el president de la Generalitat, Lluís Companys, accedí a la creació d’un nou organisme que en teoria hauria d’auxiliar el govern en aquells moments però que va acabar convertint-se en una autoritat revolucionària al marge d’aquell. Així, el 21 de juliol del 1936 es constituïa el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format per membres de la CNT-FAI, UGT, PSUC, POUM, ERC, Acció Catalana, Partit Republicà d’Esquerra i la Unió de Rabassaires. 7 Miliciana. Fons Brangulí. Monument eqüestre destruït per la FAI (Barcelona) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Fons Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Sant Cugat del Vallès Sant Cugat del Vallès Progressivament, a tot Catalunya els Comitès de Milícies Antifeixistes anaren suplantant l’estructura de poder de la legalitat republicana, no només a les ciutats grans i més o menys industrialitzades, sinó també en municipis petits, apropiant-se del monopoli de la violència i aplicant impostos de «guerra» als ciutadans de les classes benestants. Milers de religiosos i laics de confessió catòlica van ser perseguits durant els primers dies i setmanes del conflicte bèl·lic, i molts d’ells van ser víctimes de la violència revolucionària. Alguns, com ara el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, Bonaventura Gassol i Rovira aconseguiren fugir del país, sovint ajudats per les mateixes autoritats republicanes, com la Generalitat de Catalunya, que facilitaren la sortida a milers de persones de significació catòlica i/o dretana habilitant-los passaports i protecció. En el cas del líder de la Lliga, Francesc Cambó, hi va haver la coincidència que durant el moment de l’esclat del conflicte era en un creuer per la Mediterrània i, ateses les circumstàncies, va decidir no tornar a Catalunya. Aquest grup –considerablement nombrós– de persones que van fugir és el que es coneix amb el nom d’exili blanc del 1936.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

La Guerra Civil Espanyola fou un lluita armada entre dos bàndols: el bàndol republicà, format i dividit per demòcrates constitucionals, nacionalistes perifèrics, socialistes, comunistes i els revolucionaris; aquest bàndol va rebre suport internacional de part de la URSS; i el bàndol nacional, que estava constituït per conservadors, catòlics, falangistes, monàrquics i carlistes; que aquests reberen suport d’Alemanya i Itàlia .

La Guerra s’inicià el 18-19 de juliol de 1936 i acabà el primer d’abril de 1939. Fou provocada pel cop d’estat planejat pel general Emilio Mola i dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta i liderats per el general Franco. Aquesta conspiració i revolta subsegüent foren un rèplica a la revolució d’octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la curta Segon República, que durà des del 1931 fins al 1936 quan es proclamà l’inici dela guerra civil contra el règim franquista. L’antecedent del “Glorioso Alzamiento Nacional” anomenat així pel bàndol nacional, va ser el gran triomf electoral del Front Popular que obtingué una majoria en les eleccions del 16 de febrer de 1936, aquest fet estimulà i refermà els propòsits de les dretes.

Doncs la insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el juliol d’aquest mateix any, els dies següents s’hi afegiren les guarnicions i les bases metropolitanes, tot i que ací l’èxit fou només parcial ja que algunes forces d’ordre públic es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d’armar els partits d’esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l’ajut necessari per a fer fracassar l’aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Màlaga, Almeria, Santander, Asturies (llevat d’Oviedo) i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. En aquesta situació cal remarcar que el control de la costa mediterranea estava en mans dels alemanys i italians, fet que dificultà l’exili per via marítima direcció a l’Amèrica Llatina.

El territori espanyol quedà dividit en dues zones antagòniques amb uns límits encara fluids, sobretot a Andalusia i Extremadura, on s’iniciava la lluita a camp obert.

A la zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militar hi tingueren un paper secundari, fins que per decret firmat l’abril de 1937, hom procedí a la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de la JONS, liderat pel ja generalíssim i cap d’estat Franco. El primer govern de Burgos fou format el gener de 1938, els organismes d’aquest organitzaren un estat autoritari políticament inspirat en la ideologia de Primo de Rivera, de la qual copiaren també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la guerra, l’ordre públic i l’efectivitat de l’exèrcit.

Per altra banda, a la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constitueren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials que donen sentit  a la “revolució espanyola” inspirada en les ideologies marxistes i anarquistes.

en una segona fase, a partir dels Fets de Maig del 1937 a Barcelona, l’evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració de l’ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. Aquesta reinstauració de l’ordre públic fou necessària ja que les esquerres combateren entre elles també pel poder de la zona republicana, com per exemple en el cas de Catalunya, on governava la Generalitat Esquerra Republicana juntament amb el PSUC, que deixaren a banda partits com la UGT, POUM i CNT-FAI, partits que finalment s’alçaren armats en contra de les represàlies del govern, com ara bé la presa del control de l’edifici de Telefónica que estava en mans de la CNT. Aquesta guerra interna durant el període on Barcelona era coneguda com La Rosa de Foc, fets narrats per l’exiliat Joan Oliver (o Pere Quart) en l’obra teatral “La Fam”, afebliren el bàndol republicà i posaren en dubte les ideologies revolucionàries entre la rereguarda republicana.

Els militars sollevats aprofitaren aquest període de fam i baixa moral per acabar guanyant la guerra, tot i que seguiren el pla inicial que comportava una operació convergent a Madrid.

Les forces del Marroc, després de travessar l’estret, contribuïren a consolidar posicions com Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz enllaçaren Andalusia i Castella mentre feien retrocedir als republicans. Al setembre de 1936 el general Mola havia pres San Sebastià i Irun i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França, fet que dificultà molt l’exili. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part oriental d’Aragó fins Osca, que fou assetjada. A causa de la falta d’entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid fracasà el desembarc a Mallorca amb una força naval procedent de Barcelona i València.

El 7 de novembre començà l’atac directe de les tropes de Franco a Madrid, una lluita aferrissada on intervingueren, per banda republicana, brigades espanyoles i internacionals que forçaren la suspensió d’aquest atac directe el 23 de novembre del mateix any. Però Franco no es retirà tan fàcilment, sinó que inicià una àmplia operació d’encerclament que donà lloc als atacs a la carretera de la Corunya, amb resultats indecisos; a la duríssima batalla del Jarama, que acabà en taules; i a la batalla de Guadalajara, en què el Corpo di Truppe Volontaire italià, format per tres divisions de camises negres i una de l’exèrcit regular, desprès d’haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid el comandament franquista inicià a la fi de març del 37 l’anomenada campanya del nord, contra Biscaia, Santander i Astúries, on tingué lloc el bombardeig Gernika per aparells de la legió Còndor, la masacre de la població basca de Gernika per part dels alemanys que Franco negà fins la seva mort, al·legant que els republicans havien cremat la ciutat en retirada.

L’11 de juny fou trencat el “cinyell de ferro” i Bilbao caigué en mans de les forces franquistes. Fou un lluita contundent on els gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència, tot i que la campanya s’acabà quan Franco entrà tropes a Gijón.

El comandament republicà muntà ofensives per obrir nous camps de batalla , la primera fou la batalla de Brunete que deixà més de 40000 baixes de 90000 homes que hi havien; la segona fou l’ofensiva contra Saragossa que permeté als republicans prendre Belchite tot i no suposar cap amenaça; i finalment la més llarga de totes la batalla de Terol, 80 dies de lluita agreujada per un hivern especialment fred que acabà amb la rendició republicana.

El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran ofensiva al front d’Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien considerat secundari incomprensiblament durant molt de temps. Aquesta operació fou decisiva pel transcurs de la guerra, ja que feren retrocedir les tropes republicanes del nord de l’Ebre fins al Baix Segre i al sud de l’Ebre les tropes continuaren l’avanç fins a la mar.

4 dies desprès de que finís l’operació comença la batalla de Llevant, determinada per la progressió de l’exèrcit de Franco. Per tal d’aturar aquesta ofensiva el comandament republicà planejà una de nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules, deturaren l’ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l’Ebre. La batalla de l’Ebre o batalla del nadó ,ja que foren cridats joves sense experiència condemnats a trobar la mort en aquelles terres, fou la més sagnant de totes i debilità tant el bàndol republicà que a partir d’aquell moment es divisava completament la victòria dels sollevats.

Un mes desprès d’aquesta batalla, que deixà 45000 baixes i 20000 presoners per part del bàndol republicà, el 23 de desembre de 1938, s’inicià l’ofensiva general sobre Catalunya, que progressà fàcilment: el 15 de gener caigué Tarragona, i el 19 finí la campanya, el 26 del mateix mes entraren tropes franquistes a Barcelona.

A partir d’aquest moment el bàndol republicà estava sentenciat i la derrota total era imminent: a Madrid comunistes i casadistes lluitaren pels carrers fins la derrota al 12 de març, el 26 de març trencaren el front les tropes franquistes sense oposició, el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l’1 d’abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra.

Es calcula unes 600.000 víctimes mortals: 300.000 morts en el front de batalla, 50.000 executats per part del bàndol republicà, 150.000 executats pel bàndol sollevat,13.000 morts per culpa de bombardejos, entre 20.000 i 50.000 executats pel règim franquista un cop finalitzada la guerra.

 

​

​

​

​

​

L’EXILI DE LES OPOSICIONS BÈL·LIQUES 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​

​

​

​​

 

​​